Bauzà, tremola, el poble no perdona!

Unes 50.000 persones van cridar ahir als carrers de Palma un sí a la nostra llengua. I centenars de milers més ho fèiem en esperit. Convé celebrar l'èxit de la convocatòria i la fermesa i alegria amb què tanta gent surt en defensa del català en un moment tan delicat, incòmode, trist. Aquest sí rotund, decidit i massiu, de caràcter festiu, és l'única part positiva d'aquesta història terrible. Perquè per desgràcia aquest sí a la nostra llengua és tan urgent perquè és també, o sobretot, un no enrabiat, un no contundent a les agressions lingüístiques, a l'intent del govern Bauzá d'utilitzar una majoria absoluta per imposar la barbàrie de manera encara més absoluta. Com deia el manifest de l'OCB és un no reivindicatiu a la retallada de drets, a l'intent de generar conflictes on no n'hi ha, a arraconar el català de la vida pública. Enrabia la persecució i ho fa encara més la sensació de retorn al passat, d'haver d'arremangar-se (o fer una vaga de fam de gairebé un mes, com la de Jaume Bonet) per no recular a la foscor del franquisme. Es reclama a crits una cosa ben senzilla, consens a favor de la llengua, promoció a l'ensenyament, llibertat per exercir drets sense por ni complexos. Des d'ahir, i que en prengui nota qui ho ha de fer, ha quedat ben clar que serem molts els que hi plantarem cara, amb un sí ben alegre al futur i un no ben enrabiat a qualsevol intent de persecució.

ara; Carles Capdevila

Avui, tots a la mani

Avui horabaixa, al centre de Palma, hi ha una manifestació a favor de la llengua catalana, convocada per l'Obra Cultural Balear (OCB) amb el suport d'un munt d'entitats, institucions, particulars i partits polítics. Cal que hi vagi tothom que pugui, i aquesta entrada no és altra cosa que una humil crida a la participació. Cal que hi vagi tothom, joves i grans, de dretes i d'esquerres, apolítics, indignats , ...

manolito, el gafius

resulta irónico. desde que deje de comerme las barras de labios, he estado encaprichada en parecer en ser alguien que quizá nunca logré ser. quería ser mayor. hacer cosas de chicas mayores. vivir una vida de mayor. Y ahora que puede que lo haya conseguido, me da miedo admitirlo, decirlo en voz alta, por miedo a que me dejen de tratar como una chica menor. a que se acaben los dulces besos de mejillas, las miradas de grandeza, vivir mundos de princesa, castillos de arena, ataques de cosquillas...Gracioso es pues, que ahora que estoy a punto de dar el ansiado salto, estoy retrocediendo. no me dan miedo que se den cuenta que he crecido, si me aterrorizan sus consecuencias.

Per què avui és un gran dia, sempre en tindrà un bon record: rebrà la primera hòstia l'angelet del nostre cor. 

Per un pare i una mare n'és l'alegria millor, veure el fill fer la primera... manifestació. 25.03.12

memory is cruel-russian red

Me despierto entumecida, desubicada. empiezo a darme cuenta que no viviré para siempre. que lo único que me queda de tí es el aroma de tú jabón en mi piel que no se quita, ni núnca lo hará. maldita vainilla. aún así, aún así, todavía se me escapa una risita cuando recuerdo que tardabas quinze minutos en decidirte si llamarme cariño o cuando intentabas enfadarte conmigo pero lo hacías con una sonrisa entre dientes. nunca encajamos a la perfección, eramos unos diferentes parecidos, sin embargo, lo hicimos como podimos. ahora, que somos libres, uno del otro, tú de mí, yo de tí, me gusta pensar que fue algo más que hedonismo. de nuevo, respiro cerca de otros labios que me apetecen, me remueven el estómago, vuelve esa chispa que creía pérdida, quizás, puede.. que hasta con más fuerza que antes.

Por cierto, hay gente que lleva los pantalones del pijama hasta los sobacos.