Unes 50.000 persones van cridar ahir als carrers de Palma un sí a la nostra llengua. I centenars de milers més ho fèiem en esperit. Convé celebrar l'èxit de la convocatòria i la fermesa i alegria amb què tanta gent surt en defensa del català en un moment tan delicat, incòmode, trist. Aquest sí rotund, decidit i massiu, de caràcter festiu, és l'única part positiva d'aquesta història terrible. Perquè per desgràcia aquest sí a la nostra llengua és tan urgent perquè és també, o sobretot, un no enrabiat, un no contundent a les agressions lingüístiques, a l'intent del govern Bauzá d'utilitzar una majoria absoluta per imposar la barbàrie de manera encara més absoluta. Com deia el manifest de l'OCB és un no reivindicatiu a la retallada de drets, a l'intent de generar conflictes on no n'hi ha, a arraconar el català de la vida pública. Enrabia la persecució i ho fa encara més la sensació de retorn al passat, d'haver d'arremangar-se (o fer una vaga de fam de gairebé un mes, com la de Jaume Bonet) per no recular a la foscor del franquisme. Es reclama a crits una cosa ben senzilla, consens a favor de la llengua, promoció a l'ensenyament, llibertat per exercir drets sense por ni complexos. Des d'ahir, i que en prengui nota qui ho ha de fer, ha quedat ben clar que serem molts els que hi plantarem cara, amb un sí ben alegre al futur i un no ben enrabiat a qualsevol intent de persecució.
ara; Carles Capdevila
